Al gener de 2018 una sentència dictada per un Jutjat contenciós-administratiu va afrontar la pretensió d’indemnització plantejada per una infermera estatutària interina pel seu cessament davant el nomenament del titular per concurs de trasllat.
La sentència va estimar el dret a indemnització en la quantitat de 10.247,56 euros, per arribar a la conclusió que els gairebé sis anys d’interinatge prolongat constituïa una situació d’abús de la contractació temporal, i un frau en els termes en què ho descriu el Tribunal de Justícia de la Unió Europea, (afer Diego Porras de 14 de setembre de 2016) per tal com s’hauria acudit a la contractació temporal per a satisfer necessitats permanents, mantenint-se aquesta situació en el temps de manera injustificada.
Aquesta sentència va ser objecte de recurs de cassació interposat per la comunitat de Castella i Lleó davant el Tribunal Suprem.
El Tribunal Suprem va admetre el recurs i va fixar com a qüestió d’interès cassacional objectiu, la que va més enllà del cas concret ja que es centra a determinar si: «pot considerar-se que s’ha produït una utilització abusiva dels nomenaments de personal estatutari interí dels serveis de salut i, en el cas de constatar-se tal utilització abusiva, quines són les conseqüències que es deriven de la mateixa. »
Doncs bé, la recent sentència de la Sala contenciosa administrativa del Tribunal Suprem de 24 de setembre de al 2020 (rec.2303 / 2018) dóna resposta al que planteja).
Primer fixa la premissa fàctica en què es recolzen les directives europees, que és la contractació successiva i abusiva, afirmant el Tribunal Suprem que en el cas analitzat no hi ha diversos nomenaments com a interí, sinó un de sol:
Per tal motiu no concorre el supòsit de «successius contractes o relacions laborals de durada determinada» que permetria l’aplicació de la clàusula 5, apartat 1, de l’Acord Marc. «
Recorda que s’ha dit en l’anterior Sentència de Tribunal Suprem de 28 de maig 2020, cassació 5801/2017 en els Cinquè i Sisè es va dir, que la inexistència d’indemnització per als funcionaris interins no era contrària a la normativa comunitària, malgrat que es reconegui indemnització al personal laboral temporal de l’administració el temps de l’extinció, i assenyala que:
«1) La clàusula 4, apartat 1, de l’Acord Marc sobre el treball de durada determinada, celebrat el 18 de març de 1999, que figura a l’annex de la Directiva 1999/70 / CE de el Consell, de 28 de juny de 1999 , relativa a l’Acord Marc de la CES, la UNICE i el CEEP sobre el treball de durada determinada, s’ha d’interpretar en el sentit que no s’oposa a una normativa nacional que no preveu l’abonament de cap indemnització als funcionaris interins ni als funcionaris de carrera quan s’extingeix la relació de servei, mentre que preveu l’abonament d’una indemnització al personal laboral fix quan finalitza el contracte de treball per concórrer una causa objectiva.
2) Els articles 151 TFUE i 153 TFUE i la clàusula 4, apartat 1, de l’Acord Marc sobre el treball de durada determinada, que figura a l’annex de la Directiva 1999/70, s’han d’interpretar en el sentit que no s’oposen a una normativa nacional que no preveu l’abonament de cap indemnització per cessament als funcionaris interins, mentre que a al personal laboral temporal se li concedeix una indemnització quan finalitza el contracte de treball. «
En conseqüència la Sala contenciosa administrativa del Tribunal Suprem estima el recurs enfront de la sentència de l’Jutjat i declara:
«En unitat de doctrina i seguretat jurídica la resposta que hem de donar a la qüestió d’interès cassacional objectiu admesa en de 17 de desembre de 2018 és que el cessament d’un funcionari interí, amb una única relació de serveis, no determina dret a indemnització de 20 dies per any de treball ocupat preveu la legislació laboral i no en la legislació funcionarial. «
Per tant, el Suprem dóna una nova volta de rosca a el personal funcionari interí descartant tota indemnització, a l’marge de la durada de l’interinatge, quan es tracta d’una única relació d’interinatge que s’extingeix.
Queda pendent de resoldre, per tant, el cas dels funcionaris interins substituts, que són cridats com el Guadiana, o que mantenen diversos nomenaments d’interinatge encadenats per a diferents necessitats, però això sí, amb correlatius cessaments i nous nomenaments.
Res no impedeix que el legislador (al marge de l’extensió funcional de la Directiva) assimili la indemnització per extinció de relacions de funcionaris interins de llarga durada a la corresponent a l’extinció de contractes laborals abusius.
Si es vol, es pot, i a més moralment es deu.
Resumint l’única manera d’accedir a la condició de funcionari és mitjançant oposicions, sense entrar a valorar si és el millor sistema, però és l’únic que tenim actualment